HOME > ARXIU > CRONOLOGIA. 1949

• Exposició individual. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Barcelona.

Catalèg Exposicó Academia de Belles Arts de Sabadell. 1949 ( exterior ).

Catalèg Exposició Academia de Belles Arts de Sabadell. 1949 ( interior ).

Crí­tica Exposició Academia de Belles Arts de Sababell.
Diari:Â Â El Correo Catalí¡n.
Data:Â Â Â 18/03/1949.
Pàgina:Â Portada.
Columna: Mí¡rgenes.
Tí­tol:Â Â GUBIANAS O LA PRECISIÓN Y LA SENSIBILIDAD.
Autor:  J. Mª. JUNOY

GUBIANAS O LA PRECISIÓ I LA SENSIBILITAT.
Existeixen la idea, la teoria dels que creuen i sostenen que la precisió ha d’ésser seca.
Aquells que s’enlluernen amb el Stendhal i el seu aspirant estil de Codi Civil ( ” extra-dry “, diuen els crèduls degustadors ) i altres fatuí¯tats i bajanades de falsa claredat, de falsa senzillesa.
Són els mateixos que teoritzen i polemitzen a rebla martell que la sensibilitat és quelcom tou i flotant, una mica confusa i dolçassa.
Desmentia jo, ” in mente “, aquestes suposicions arbitraries i gratuí¯tes, mentrestant visitava una col·lecció única – per la seva finor enèrgica, per la seva suavitat precisa – de dibuixos i aquarel·les exposades per Jaume Gubianas, artista molt jove, de la qual obra considero jo ja des d’ ara, com una revelació i una exemplaritat.
Vaig tenir, circumstancialment, a Gubianas, el darrer estiu al meu costat. Era en terres – adorables i molt difí­cils de dibuixar i de pintar – de Cerdanya. Allà ell va plasmar, amb llapis plom, com ningú, segons el meu sentir i enteniment, ho havia fet fins ara, aquelles muntanyes, aquelles obagues, aquells prats.
Mai havia vist tant ben dibuixades unes fileres verdes de ” verns “1. , un quadrilàter de ” lloses “2. grises, blavoses, aquelles teulades ” de fine ardoise “3., que canta amb nostàlgia Charles Du Bellay, fent referència al seu ” home “ natiu, de la Loire.
Aquestes meravelles de precisió i de sensibilitat decoraran, si Déu vol, el llibre que estic preparant sobre ” Mi Cerdaña.“, esmaltat amb totes les turqueses i robins supervivents del meu pobre cor.
Gubianas, en aquesta exposició, molt reduí¯da en quantitat, però de qualitat molt valuosa, que s’està celebrant actualment en un dels salonets de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, es proclama, al mateix temps, un dibuixant animalí­stic i floral consumat, que fa pensar en Durero i en els grans de l’Extrem Orient.
Aquell ocellet – verd, gris, groc – estès, exànime, amb quina grandesa i tendresa !, de categoria; aquelles tres meravelloses violetes – d’un morat excel·lent – com una constel·lació d’humilitat i de perfum, destacant de l’albor immaculat; aquella poncella de card espinós, fosforescent, impregnada d’exactitud i de poesia, assenyalen i valoren a Jaume Gubianas, com a un dels artistes més precisos i sensibles del nostre temps.
J. M. JUNOY

1.En castellà s’anomena: Aliso.
2.Llosa: Pedra llisa, plana i prima que es fa servir per pavimentar terres, revestir parets, cobrir teulades.
3.De fine ardoise : de fina pissarra.

Crí­tica Exposició Academia de Belles Arts de Sabadell.
Diari:Â Â Diari de Sabadell.
Data:Â Â Â 1949.
Columna: NOTAS DE ARTE.
Tí­tol:Â Â JAIME GUBIANAS.
Autor:Â Â Visor.

JAUME GUBIANAS.
En el saló petit de la mateixa entitat, la col·lecció de dibuixos del jove Jaume Gubianas, delicada, subtil i acadèmica, i a força d’això, freda, potser, ofereix el contrast d’un sedant a la impressió inquietant del saló gran.
Jaume Gubianas, és jove, segons els informes, i la seva subjecció a la disciplina escolar és un bon començament en la producció artí­stica, mentrestant el geni interior sàpiga aprofitar els recursos de la tècnica assimilada per a la seva manifestació externa.
L’expositor és molt correcte en la seva producció, fi i no l’hi manca esperit i per això merèix el interès legí­tim i sincers estí­muls.

VISOR

• Exposició col·lectiva de Animalistes. Sala Vinçon. Barcelona.

Crí­tica Exposició Sala Vinçon ( Barcelona ).
Diari: La Vanguardia.
Data: 07/05/1949.
Tí­tol: ARTE Y ARTISTASÂ Las Exposiciones de la semana.
Autor: J. R. M. ( Juan Ramón Masoliver ).

LES EXPOSICIONS DE LA SETMANA.
ANIMALISTíCA EN LA SALA VINí‡ON.
………… Recordar noms i establir jerarquies seria un treball inútil. Per això, fent memòria podem consignar: tres dibuixos al llapis de Clarí¡ i altres dos de Gubianas ………………
J. R. M. ( Juan Ramón Masoliver )

Crí­tica Exposició Sala Vinçon ( Barcelona ).
Diari: El Correo Catalí¡n.
Data: 05/07/1949.
Pí¡gina: Portada.
Columna: Mí¡rgenes.
Tí­tol: LOS PENSAMIENTOS SILVESTRES DE GUBIANAS.
Autor: J. Mª. JUNOY.

ELS PENSAMENTS SILVESTRES DE GUBIANAS
De l’exposició última de Gubianas, recordo dos obres mestres, dibuixades i acolorides per aquest precí­s i suau artista, molt tenaç i ultra sensible, que representava l’una un ocellet mort, estès a terra amb tot el plomatge – verd, gris, groc – i l’altre, tres simples violetes, soltes – d’un morat concentrat i fragant - sortides, les dues obres d’una d’aquelles vitel·les, aquarel·les, detallades i profundes d’Alberto Durero, d’un tema, d’una inspiració similar.
Acabava de mostrar-me el jove artista una sèrie recent de dibuixos acolorits seus representant algunes varietats de pensaments silvestres.
D’aquests pensaments del camp s’obté per especial cultiu i acurada selecció, el pensament que podrí­em anomenar corrent o de jardí­.
Pertany aquesta flor a la classe o famí­lia de flors ( per a mi cada cop més admirada ) sense perfum, del qual aroma –.del qual alè floral – és purament interior, es respira i es valora anima endins.
Amb quina atenció i emoció anava jo mirant aquestes pulcres fulles blanques de paper a on Gubianas havia representat – amb el seu llapis i el seu pinzell – aquests pensaments camperols seus !
N’hi havia de corol·les grans i petites, de pètals groc lluent, de Nàpols i violeta pàl·lid de cobalt.
Em sorprenia; per no haver-hi mai caigut en això, una d’aquestes floretes, en forma de poncella ( poncella de pensament ! ) groguenca sobre fons laca rosa.
I celebrava i admirava, un cop més, aquesta labor enèrgica i delicada de representar, com Gubianas fa, coses i objectes que la trivialitat i l’ordinari s’havien apropiat i profanat quasi per complert.
Amb lo difí­cil que resulta abordar i resoldre amb dignitat i novetat un tema com aquest !
Amb el que costa poetitzar i dibuixar bé, desprès de tanta poesia convencional, de tanta carta postal sense interès, una flor de pensament sense caure, sentimental i artí­sticament, d’allò més cursi i ridí­cul !
J. M. JUNOY

• Al-lusions en la premsa.

Al·lusió
Diari: El Correo Catalan.
Data: 04/02/1949.
Pí¡gina: Portada.
Columna: Mí¡rgenes.
Tí­tol: JARDIN PRENDIDO EN EL AIRE.
Autor: J. Mª. JUNOY.

JARDí PRES EN L’AIRE
O en el cor com a perifrasis.
És el mateix jardí­ del que he parlat – rememorant – en repetides ocasions i al qual al·ludeixo també molts cops en ” Mi Cerdaña Natal “, llibre decorat amb una sèrie – deliciosa i exacte – de dibuixos i croquis originals de Gubianas, que penso publicar en breu.
Aquest jardí­ â€“ decrèpit, sotmès avui en l’abandonament més complert – se’n va aparèixer l’altre nit somiant.
Arribava jo a ell en el mateix carruatge negre – desmantellat faetó o deteriorada jardinera – tirada per la mateixa egua blanca de la meva infància.
S’obria la pesada porta del reixat com antany.
En sortien a rebre en el llindar els jardiners i els pares dels jardiners, morts ja fa molts anys, amb cares compungides i burlesques al mateix temps.
Davant dels meus ulls adormits – sense mirada real – apareixen, fantasmals i ressuscitats, els passejos i els parterres, que ja no reconeixia – com diu el poeta – el meu rostre ni les meves passes.
Cada arbre tallat creixia de nou al costat – detall curiós i angoixant – del seu buit, del seu forat profund, com l’orbita cremada d’un ciclop.
Així­ vivien i revivien – al costat de la seva fossa – aquell grup d’avellaners, centrat per una gran acàcia, formant una glorieta; aquells til·les seculars; aquells frondosos castanys; aquells dos desmais els quals plorosos ramatges besaven encara l’aigua de l’estany.
En les casetes i porxos de la granja hi havia uns ànecs de metall, uns conills en fulla de llauna, uns coloms de cel·luloide amb unes ales movibles obertes.
Les flors, no sé fixar ara la matèria, en quina substància estava fabricada; si eren de porcellana o de drap. No distingia tampoc les seves formes. En canvi, persistien els colors propis: aquell granat de dàlia, aquell blau i carmí­ de fúcsia, aquell escarlata de gerani, que destacaven entre les boixedes verdes, entre les heures obscures.
En una semi penombra ( en el mateix lloc que ocupaven abans els ribers vermells i les gerderes ) un home amb una carrabina ( prohibida ) de saló anaven disparant als ocellets que es posaven al seu abast.
Al seu voltant, per terra, ja hi havia un cercle de cossos petitons exànimes, de plomatges ensangonats.
Aquells pinsans, caderneres i rossinyols que el meu pare estimava, cuidava i protegia tant !
J. M. JUNOY

Al·lusió
Diari: El Correo Catalí¡n.
Data: 16/07/1949.
Pí¡gina: Portada.
Columna: Mí¡rgenes.
Tí­tol: CULTIVOS Y CULTURAS EN CERDAí‘A.
Autor: J. Mª. JUNOY.

CULTIUS I CULTURES EN CERDANYA
Dono, en aquesta ocasió, a les paraules cultiu i cultures un doble significat, a la vegada, intel·lectual i agrí­cola.
Em dona peu per fer-ho així­ l’anunci i funcionament, amb vistes a una consolidació definitiva, d’aquests ” Cursets d’Estiu “ organitzats per l’Escola de Filosofia de Barcelona del Consell Superior d’Investigacions Cientí­fiques i la Universitat barcelonina en la capital de la Cerdanya, la iniciativa del qual i motor principal ha estat el doctor D.M. Bassols de Climent amant, com el doctor Castro i Calvo, del paisatge – ultra romàntic, ultra elegant – de Rigolisa.
Aquestes manifestacions culturals que tenen per seu i escenari Puigcerdà, les uneixo, les agermano jo amb els treballs i els dies llunyans, dels meus humils avantpassats ( el meu gran orgull ) que van treballar, que van cultivar amb les seves mans terroses els camps de blat d’Alp, que van regar els seus prats de Queixans, els ossos dels quals i les cendres dels   quals reposen – a sota les malves roses i les ortigues hirsutes – en els diminuts cementiris rurals de la vall – de rosada, d’esmaragda – estimada.
Qui havia de dir-me que aquestes cultures manuals seves havien de ser associades per mi, algun dia, a aquestes feines intel·lectuals; que les cultures de la terra, haurien de ser completades, segle o segle i mig més tard, amb les cultures de l’esperit !
El llibre, que he donat ja a les premses: ” Mi Cerdaña natal “, il·lustrat de croquis i sanguines de Gubianas, què es sinó la convergència – en el meu pensament i en la meva sang – de tots dos cultius, de totes dues cultures?
Cultures en Cerdanya !
J. M. JUNOY

Al·lusió
Diari: El Correo Catalí¡n.
Data: 03/08/1949.
Pí¡gina: Portada.
Columna: Mí¡rgenes.
Tí­tol: CERDAí‘A, LATIDO A LATIDO DE CORAZÓN.
Autor: J. Mª. JUNOY.

CERDANYA, BATEC A BATEC DE COR.
Senyal molt dolorosa, nafra oberta: ” Es la herida ( escriu Baroja en algun lloc ), esa herida que va fluyendo y anegando mi alma, manantial que ahora tornó a brotar “ O bé, sí­ preferiu-ho millor un altre cita, més alta i més profunda, està, extreta d’un sonet del senyor de la Torre de Juan Abad, que diu així­: ” En los claustros del alma herida – yace callada…“
Rememoro aquestes paraules i les explico amb una idèntica intensitat d’emoció tots els anys, quan arriba aquest temps, recordant aquelles terres natives meves de Cerdanya, a on van transcórrer, sense cap mena de dubte, els meus millors anys, les meves hores més felices.
Tinc jo allà, sepultats – cendres en flor ! – part d’allò més meu i del que més estimo.
En aquells llocs vaig passar uns dies el darrer estiu, acompanyat del dibuixant Gubianas ( jove artista que segueix els dos ensenyaments paisatgí­stics i animalí­stics, d’un Durero, d’un Hokusaí¯ ). el qual va plasmar per al meu llibre ” Mi Cerdaña natal “, diferents aspectes – amplis i molt fins a un temps – d’aquesta vall lluminosa de prats d’esmaragda, d’aquest cercle diamantí­ de muntanyes d’ametista ( com va dir el poeta ).
No vaig deixar de visitar, un cop més – en itinerari obligat de fervor – la sepultura del meu pare, que jau enterrat, en el cementiri dels xiprers i dels rosers en declivi de Puigcerdà; els restes de l’antic parc familiar del camí­ ( tots els meus anys de fadrí­ en pintura impressionista ) de Bourg-Madame; la casa pairal de Caixans ( Queixans ), amb els seus porxos plens de palla rossa, de farratge verd ocre, amb les seves cavallerisses i les seves quadres de bous geòrgics i de cavalls virgilians.
Situava tot això, com podia, revivint-lo, a la meva manera, idealitzada i nostàlgica.
Jo m’imaginava que tot allò, encara era el que abans havia estat per a mi.
Obria, malgrat tot, els ulls a la realitat i a sota la llum clara, escoltant el clar murmurejar de les pollancres, dels freixes, dels verns al costat del riu ( del Segre, el Raur, el Carol ( Querol ) ) donava lliure curs, estrenyent molt fort la meva ma en el pit, a les meves tristes reflexions, als meus records malenconiosos.
J. M. JUNOY

• Dibuix de la Catedral de Barcelona per encàrrec del Sr. F. Melich.

Molt distingit Sr.:
Em permeto molestar-li, abusant del seu coneixement, per pregar-li el favor de permetre al Sr. Jaume Gubianas, dibuixant, prendre uns apunts de la Catedral des de la seva magní­fica terrassa. Li he encarregat uns dibuixos i m’agradaria posseir la façana de la Catedral que s’albira des de casa seva, de la que vaig quedar corprès el dia que vaig venir a visitar-li. Esperant de merèixer el seu favor, ja sap pot disposar de
s.s.s.
F. Melich

• Realitza per encàrrec dibuixos d’òrgans del cos humà, molt pràctics en el camp de la medicina ( cirurgia ).

.