HOME > ARXIU > CRONOLOGIA. 1961

• Dibuix que il·lustra la tarjeta de felicitació de l’Any Nou 1962. Museu Pedagògic de Ciències Naturals. Barcelona.

GRAí‹LLSIA ISABELLE

El seu ” hàbitat “ és al centre de la Pení­nsula: és una de les més belles papallones del continent. De dia en dia tendeix a desaparèixer en combatre amb les fumigacions aèries en els pinars la processionària del pi, i l’hem vista reproduir-se diverses vegades a Catalunya. El seu descobridor va ser un espanyol, D. Marià de la Paz Graells, que la va dedicar a la seva Majestat la reina Elisabet II.

Dibuix original de J.Gubianas

• Extracte d’una Carta de J. Mª. Santa Marina a Jaume Gubianas Jovés.

Comentari a l’article:

” QUADRES DE RUBENS N’HI HA MOLTS EN ESPANYA, PERò FALTA UNA MOSTRA SUFICIENT DE LA MODERNA PINTURA ESPANYOLA “ – d’ISMAEL MEDINA -.

Moltes mestres obres de Pau Rubens, enriqueixen les nostres col·leccions nacionals, en nombre i bondat superior al que pogués posseir cap empori estranger. No és aquest, bé aplegui mals. Hi va haver un molt discret rei, Ferran VI d’Espanya que, va atresorar tanta multitud d’unces d’or que, es va veure en el compromí­s d’apuntalar els baguls de l’erari; com prudent maniobra per evitar que, la seva pesadesa, escampés al que amb tan d’afany i constància havia apanyat. Dubto que en aquells dies, cap espanyol es queixés de l’aclaparadora aurí­fera plètora.

Altres i no poques obres produí¯des per aquell geni hispà-flamenc, han de trobar-se a cobert d’apartat asil, com el nomenat retrat del duc de Lerma: tret avui en dia a llum a pública subhasta. Mestra mostra de precoç talent que, temps caminant havia de servir de model a un predilecte deixeble, per a aconseguir triomfant, el retrat eqí¼estre d’un altre noble espanyol batallador en Flandes: genet parell d’un corser blanc, plantat amb igual arrogant positura. Llueix aquesta obra en el palau museu del Louvre: en la pròpia sala que, ostenta el nom d’aquell el seu gloriós deixeble, Van Dyck.

Sortosament, em va oferir ocasió de descobrir i restaurar de la meva mà, en la sagristia de la parròquia de Navalcarnero, la riquesa de quatre quadres pintats a coure, enganxats a prudent alçada, i ennegrits com a planxes de clemàstecs posats al fum. Escomesa la feina de neteja, van anar apareixent anatomies d’airós moviment: més després, van sortir a la llum, brillants notes de color en carnacions, vestidures i adorns. Passades laborioses setmanes de restauració vaig poder admirar quatre belles obres del mestre.

La pintura d’aquest gènere, ocupa en l’historial de l’art, lloc que serà suplantat. Les seves composicions animades amb múltiples figures, gaudeixen qualitats patents. La lluminositat, la refulgència de color en carnacions i draps, arriba en ocasions a emular la brillantor que irradien les taules dels primitius mestres pintors de bruixes. El modelatge turgent, tendre en els seus rubicunds models femenins, és dúctil i airós en plecs i adorns. El ritme traçat és lleuger i graciós: l’expressió de les figures, jovials, picaresques, vivaces, són fines i seductores.

Ja que no veiem llum sense ombra, ni joia sense pena, no estranyem que en el copiós produí¯t del seu vertiginós pintar, quedin endarrerides unes certes deficiències que, l’exigència de les nostres apreciacions, titllin de defectes el que, bé pogués ésser vaga desconsideració. La qualitat plàstica de les seves estructures ( material ), rara vegada les fa patents, als nostres ulls apareix la seva labor privada d’una condició, que lamentem no veure satisfeta.

Em plau insistir sobre la benemèrita pintura d’aquest artista a qui tots devem estones impagables d’animosa emoció: d’alegre *egloico viure entre els seus personatges, gaudir de les seves incursions de la fonda dels seus escenaris, del seu solaç, dels seus amors. És cobrir noblement la meta més digna del noble Art.

Passem és temps, a empentes i rodolons per la tèrbola riada que amaga de moldre tot el que impedeixi el seu arrossegament per molt adorable i celestial que ens sigui, fins estar segur en la vorera del davant. Aquí­ no és possible admirar la meravellosa harmonia, norma de tota bellesa. L’harmonia i la bellesa han canviat de nom: se les anomena desacord i monstruositat. Aquest canvi de nominatiu es va fer norma que va enfangar la font de clares compressions que ajudaven admirar i gaudir de la natura que ens encoratja. En aquest ambient mal sa és com creix i pul·lula aquest art l’absència del qual, el citat articulista, ara en la nostra tranquil·la cleda.

Així­ com en les teles de Rubens, veiem una taca que haguéssim volgut esfumar, aquí­, entre aquest art que han donat en anomenar ” abstracte “ i no ” figuratiu “, hi ha un aspecte que sembla just constatar. Si ” l’abstracte “ es manté en la seva il·lusió integral, rebutjant tota expressió de vida i s’adhereix a un concepte que bé pogués ésser geomètric espacial amb encreuament, contacte o superposició de lí­nies i plànols, pot arribar a visions cromàtiques i a ritme de fi delit.

A més aquestes agradables manifestacions es detindran en el camp decoratiu lluny de tot transcendentalisme: trobaran en ell amplitud per a les seves maniobres.

Aquests assumptes, formen minúscul sector en l’abocador de la monstruositat. En aquest fangar res no ha de fer ni la dialèctica pura, ni la moral. Quan s’entronitza la deformació, la brutí­cia i el miserable, pretenent de repel·lir la forma humana sacrificant-la a fetitxes immunds, s’inicia un precipici de la nostra humanitat turmentada, fins a donar de ple en l’infra-home.

Si l’art s’obstina en oblidar la seva sagrada missió d’ennoblir la vida, fent-la favorable, amable i acollidora, més val que deixi d’existir.

José Mª. Santa Marina.

..